L'ACORD
Un altre quadre semblava Neida, cel, paradís que sempre va imaginar,
sense llàgrimes, la calúmnia, el dolor o la persecució. Neida entre
llàgrimes va començar a somriure. Theobald va acostar per darrere i li
va dir a la seva oïda.
- Aquest és el cel que l'espera i que sempre esperarà. Ara és el
moment d'anar-hi, només ha de tenir el coratge de la seva infància.
Cada vegada més, Neida somriure a la vista del cel.
- Vostè ha estat preparat per a aquest moment, vostè vol en aquesta
ocasió. Quina era la il · lusió, ara es converteix en realitat a través de
les seves mans tan capaços com quan era un nen.
En un gest Neida va obrir els braços en un gest d'acceptació. Teobaldo
després es va dirigir cap a la porta de sortida.
- Recorda ... - va parlar abans de sortir de - el dolor ara serà ràpid,
però quan finalment desaparèixer amb tots els altres, llavors ...,
només pau.
Va tancar la porta, just a temps per veure el seu agafant el ganivet. Va
donar unes passes, es va aturar, va ficar la mà a la butxaca i va mirar
els diners. Els seus ulls eren normals. I va somriure, com un fantasma,
vi a la nit sense mirar enrere.
Gabriel va veure la foscor il · luminada per les llums de mercuri dels
carrers, les ombres semblaven cobrar vida. Arthmes venien darrere.
- No és de suport.